jussum — Lewis & Short
jussum, i, n.jubeo,
I an order, command; a law (class.; mostly in plur.; the abl. sing. is supplied by jussu;
v. 2. jussus): deorum immortalium jussis aliquid facere,Cic. Rosc. Am. 24, 66:
interpres Divūm fert horrida jussa per auras,Verg. A. 4, 378:
tua haud mollia jussa,id. G. 3, 41:
jussis carmina coepta tuis,id. E. 8, 11:
efficere,to execute, Sall. J. 25:
capessere,to accept, assume to execute, Verg. A. 1, 77:
facere,id. ib. 1, 302:
facessere,id. ib. 4, 295:
flectere,to divert, annul, id. ib. 10, 35:
festinare,id. ib. 1, 177:
alicujus detrectare,to reject, disobey, Tac. A. 3, 17:
exuere,id. ib. 11, 19:
spernere,id. ib. 11, 14:
abnuere,id. ib. 11, 37:
exsequi,Verg. A. 4, 396; Tac. H. 4, 81:
patrare,id. ib. 4, 83:
peragere,Ov. M. 2, 119:
explere,Vulg. Gen. 50, 3:
complere,id. Jos. 3, 6:
perficere,id. Judic. 9, 54:
injusta jussa populis describere,Cic. Leg. 2, 5, 11:
jussa ac scita,id. Balb. 18, 42. —In sing.:
putasne, si populus jusserit, id jussum ratum atque firmum futurum?Cic. Caecin. 33, 96:
fac jussum regis,Vulg. 1 Macc. 2, 18 al.—
II Esp., a physician's prescription:
jussa medicorum ministrare,Ov. H. 20, 133.—
B A father's consent to the marriage of his son:
jussum parentis praecedere debet,Just. Inst. 1, 10 pr.