factĭto — Lewis & Short
factĭto, āvi, ātum, 1, v. freq. a.facto,
I to make or do frequently, to be wont to make or do, to practise (class.; syn.: tracto, facio, reddo).
I In gen.:
stultitia'st, me illi vitio vortere. Egomet quod factitavi in adolescentia,Plaut. Ep. 3, 3, 50:
verba compone et quasi coagmenta, quod ne Graeci quidem veteres factitaverunt,Cic. Brut. 17, 68; Quint. 12, 3, 4:
haec apud majores nostros factitata,Cic. Off. 2, 24, 85:
alterum factitatum est, alterum novum,id. Or. 42, 143:
accusationem,id. Brut. 34, 130:
neque eorum quicquam omittere quae artifices factitarent,Suet. Ner. 20;
simulacra ex ea arbore,Plin. 13, 9, 17, § 61; cf.:
capulos inde (ex gemma),id. 37, 6, 23, § 87:
inducias cum aliquo,Gell. 19, 5, 10.—
II In partic.
A With double acc., to make or declare a person something:
quem palam heredem semper factitarat,Cic. Phil. 2, 16, 41.—
B To practise a trade or profession: artem, Poëta ap. Cic. Or. 43, 147:
medicinam,Quint. 7, 2, 26:
coactiones argentarias,Suet. Vesp. 1:
vecturas onerum corpore suo,Gell. 5, 3:
delationes,Tac. H. 2, 10.—
C Esp. with access. notion of vain effort or failure:
nec satis apparet cur versus factitet,Hor. A. P. 470:
carmina in principem,Tac. A. 6, 45 (39); 14, 48.